Tomelloso, Ciudad Real, 1936

Nebot i deixeble d’Antonio López Torres, amb tan sols 13 anys va ser admès com alumne a la Real Academia de Belles Arts de San Fernando de Madrid.

L’artista retrata la vida quotidiana, els rostres i els paisatges que l’envolten amb una fidelitat i una profunditat sols comparables amb el seu lirisme. Considerat com un dels màxims exponents de l’hiperrealisme del s. XX, Antonio López sempre ha cregut que la font màxima de creativitat és la llibertat, sobretot la llibertat expressiva sigui quin sigui l’entorn que envolta al creador. Els seus treballs són meticulosos i transmeten una melangia sorprenent encara que estigui pintant escenes prosaiques. La crítica va relacionar les seves primeres pintures amb el realisme màgic, encara que aquesta visió és restrictiva i mancada de matisos com la seva relació amb l’ultrarrealisme. L’obra d’Antonio López és massa personal per ser classificada lliurament.

El paisatge és el gènere que més ha tractat al llarg de la seva vida artística, fruit de la seva fascinació per l’entorn urbà. El pintor posa la seva mirada a la ciutat quan la resta dels seus habitants es troben en repòs. L’estudia durant llargs períodes de temps abans de realitzar l’obra. Posteriorment retoca, refà i corregeix obsessivament, fins i tot recuperant obres que ja estaven en mans dels seus clients per donar-li una altra volta al procés creatiu. Aquesta actitud vers la creació fa que la seva producció sigui escassa. Per aquest motiu, cap altra artista representat per la galeria Marlborough té una llista d’espera tan llarga. El altres gèneres més emprats a les seves obres són la natura morta i el retrat. Antonio López dóna una gran importància a cadascun dels objectes que representa als seus bodegons, envoltant-los d’atmosfera poètica mitjançant la utilització d’unes tonalitats tènues i delicades. Per la figura humana normalment les realitza en tècnica escultòrica, la qual li permet aprofundir en la seva preocupació per la forma de les coses, el seu volum i la matèria amb que estan fetes.

El 1985 va rebre el Premi Príncipe de Asturias de les Arts, i el 2006 el Premi Velázquez d’Arts Plàstiques. A banda d’ésser un dels pocs artistes de la seva generació que no va optar per l’abstracció, no deixa d’interessar-se per les noves tendències de l’art perquè mai va tenir la sensació que la novetat hagi de suposar un perill per les coses importants, sinó tot el contrari. Ell diu que “el lenguaje de la pintura ha ido haciéndose más complejo porque el mundo también se ha vuelto así”.

Tot i tenir més de 70 anys, el seu projecte es seguir treballant i ho fa “con el mismo entusiasmo que antes, pero con más armas. Me noto con más seguridad y con más derecho para ser yo mismo. Me parece que éste es el punto de partida que no puede fallar, es lo que puedes entregar a los demás”.